Si aquesta dona era l'heroïna de la novel·la, el seu autor es podria reprimir en una fantasia massa tempestuosa. Va escriure poemes tocants sobre pomeres blanques i àngels, i va ballar en discoteques; es va estavellar pels cors masculins, i durant molts anys estava sol; Nascut en pacífic 1911, molt abans de les guerres i les revolucions, i va morir, veient la primera dècada del segle XXI.
Jabloc blanc
Quan a la família de l'oficial Nikolai Andersen, un descendent dels immigrants de Dinamarca, va néixer una filla, nomenat pel bell nom de Larissa, amb prou feines algú podria haver arribat a la ment que la noia estava esperant un llarg viatge a través de països i continents. Però han passat diversos anys, i la família Andersen va nedar els vòrtexs dels civils. En el poema "aquesta persona" Larissa va recordar sobre un dels episodis dramàtics: es queda darrere del tren, però va ser salvada per un soldat desconegut que va quedar atrapat amb el tren tocat i va lliurar el bebè a través de la finestra a les mans de la mare. El 1922, la família surt de Rússia per sempre, anant a Harbin.
Segons els records dels contemporanis, situats al nord de Xina Harbin en els anys 1920-30 semblaven una típica ciutat provincial russa. Al voltant de 200 mil beloemigrants vivien en aquest "fragment de l'imperi, només el discurs rus sonava als carrers. El centre de la vida literària era "Churaevka", un poeta de Poeta Aachair, l'Associació de Poetes i Artistes.
Quan el Larissa de 15 anys va arribar a la reunió "Churaevki", els participants de l'estudi literari van quedar sorpresos per la profunditat dels seus poemes, però encara més - la bellesa de la noia. Molt Rapid Larissa es va convertir en una autèntica "estrella" poètica. Gairebé totes les "churaevtsy" estaven enamorats de la jove poetessa: la va adorar, anomenada la seva pomera blanca i l'àngel de la muntanya, es van dedicar a poemes. Però Larissa no està content amb Larissa, semblava prefigurar la futura tragèdia.
Així que estic al llindar, aquesta vegada em vas expirar, espero trobar el camí de l'emoció de les seves carreteres, de manera que pogués venir a l'ombra fàcil i desembocada. Demaneu perdó: No he pogut estalviar del mal.
El 1934, Harbin va quedar sorprès pel doble suïcidi dels membres de Churaevki, els joves poetes de la ciutat de Granina i S. Servint. Els rumors acusats del succeït de Larissa, que s'havien traslladat a Xangai en aquell moment a Xangai per aquell moment. La mateixa versió de la poetessa de suïcidi al sòl d'amor desafortunat sempre ha negat, assegura que va ser ramificada, i Sergina no era res més que un amic.
Queen of Shanghai Cabaret
Des dels anys infantils, Larissa li agradava ballar, sense assumir que amb el pas del temps es convertirien en la principal font d'ingressos. Però tot i que el talent poètic de Larissa a Xangai va revelar amb una extraordinària plenitud, van celebrar totes les crítiques després de l'alliberament de la seva primera col·lecció "en prats terrenals", era impossible viure a les tarifes. I Larissa es va convertir en ballarina, parlant en nombrosos clubs de Xangai i cabaret.
Xangai sorollós, ric, multinacional no li agradava la calma, lleugerament provincial Harbin, on l'entreteniment principal dels joves caminava amb una botiga universal de Churin. Els clubs nocturns van aclaparar els estrangers aguts: els francesos, els britànics i els nord-americans, i entre els músics, cantants i ballarins, entretingut al públic, va ser Alexander Vertinsky. La famosa cantant es va enamorar de Larissa a primera vista, però no es van reunir darrere de les escenes, i en la vetllada poètica a la cafeteria renaixentista.
Tenien tant en comú: bellesa i talent, la subtilesa de sentiments i la set d'amor, que semblava ser una novel·la. Però Larissa Andersen va romandre l'única dona que va aconseguir resistir l'encant de Vertinsky. No podia trencar ni canviar-se, i hi havia totes les línies dedicades a la seva Alexander Nikolayevich. Amb dificultat, havent recuperat de la passió amarga, Vertinsky el 1942 es va casar amb L. Tirgawa, i en un any va tornar a la URSS.
El vent de la primavera canta en carreteres grans i deserta ... El sol que va llançar el gel és tant! Com he de dir-ho? Com es vindria això? Cal que els ulls es converteixin en llums brillants. La gent semblava així? Vestit blanc per portar? Invertiu un nom nou? I crida, obstrueix el vent, la carretera i el camp ... Les paraules de l'home no tenen aquesta fortuna i dolor!
Per Andersen, l'emigració va continuar: encara va ballar i va escriure poemes. Ella va aconseguir convertir-se en un dels ballarins més ben pagats, però no va tenir temps d'acostumar-se a la voluntat relativa, ja que la situació política canvia de manera espectacular: els comunistes arriben al poder a la Xina.
Fragància a la vida
Un darrere l'altre va deixar els Amics de Xangai de Larissa: no va passar i diversos anys, ja que alguns dels emigrants blancs de la ciutat van romandre unes quantes unitats. Entre ells hi havia Larissa: les autoritats xineses no li van donar una visa visa. Fins i tot un matrimoni fictici no va ajudar. Després de Larisse, Larissa va aconseguir aconseguir un visat a Brasil, però literalment a la vigília de la sortida, va caure amb altes temperatures. El diagnòstic va ser aterridor: tuberculosi.
Gràcies als antibiòtics amb la malaltia va aconseguir tractar al principi, però, mentre que Larissa va ser tractada, el termini de la visa brasilera havia acabat. I després Andersen, a la seva pròpia entrada, va agitar la mà: sigues el que passa! Oblidant-se dels teus problemes, estalvia una malaltia greu d'una petita sirot de Kolya. I, com si com a recompensa, el destí li envia que esperava tant de temps amorós amor i família.
En aquesta antiga casa, els sòls cruixeixen tant ... en aquesta casa antiga, així que les cantonades fosques ... així que murmuren i murmurant silenci a la nit ... En aquesta antiga casa visc sola.
El 1956, Larissa es casa amb el francès M. Sheza i finalment abandona la Xina. L'acollidor va servir a l'empresa marítima, i es van avançar a les llargues passejades sobre els llocs de la seva obra de l'Índia a Tahití. Només el 1971, la família era cul a França. Allà, en un petit poble d'Ossenzho, Larissa va viure fins a la seva mort el 2012, tenint temps per aconseguir un altre regal tan esperat del destí: edició a Rússia dels seus llibres "One al pont".